Gent d’Alió, gent de poca devoció. L'origen.

D'Alió en diuen la dita:

"Gent d’Alió, gent de poca devoció, més s’estimen un plat d’olla que un bon sermó".

Aquesta sembla ser l'original del que n'han acabat derivant diverses dites:

Alió, gent de poca [o molta] devoció

Alió, poca gent i poca devoció. 

Els d'Alió, s'estimen més un plat d'olla que no un sermó.

Així mateix podem trobar diferents versions sobre l'origen d'aquesta dita:

"""

Hi ha una història referent a la celebració d’una festa major de la segona meitat del segle XIX que permet adonar-se del caràcter epidèrmic, de la religiositat en bona part dels majors contribuents, alguns dels quals no suportaven els capellans i només assistien a missa per motius socials. L’anècdota explica que l’església estava plena esperant l’arribada del predicador que havia de fer el sermó, però aquest no apareixia i el temps anava passant, fins que en apropar-se l’hora de dinar, la majoria dels principals propietaris es van aixecar dels bancs i se’n van anar a dinar a casa seva, fet que fou imitat per bona part dels seus jornalers i simpatitzants. Quan més tard va arribar el predicador estranyat de trobar-se el temple mig buit, va preguntar què havia passat, i en sentir la resposta va exclamar indignat: “Gent d’Alió, gent de poca devoció, més s’estimen un plat d’olla que un bon sermó”.

Aquest podria ser l’origen d’una dita força coneguda a Alió.

(Elisabet Cabré. Treball de recerca Alió i els seus Renoms)

"""

Una versió diferent en dóna Robert Clua a la secció d'Opinió del Vallenc de 21 de Gener de 2023:

"""

Hi ha una carretada de refranys i dites que diuen que la gent del poble d’Alió és poc devota. I ¿sabeu per què tenen fama de no ser gaire amics dels sants i de ser més aviat poc de missa? Avui us contaré un petit conte que ho explica.

Fa ben bé més d’un segle que el llogaret d’Alió patia una terrible sequera. I els alionencs es van encomanar al sant de la seva parròquia. Tenien l’esperança que el sant els podria deslliurar d’una molt mala anyada. De fet, tots els camps tenien pocs fruits i era clar que la collita seria molt pobra.

—¡Oh, sant miraculós, fes que plogui al nostro poblet! ¡T’ho demanem de tot cor, oh, sant miraculós!

Després de fer aquesta pregària, van treure la imatge del sant de la capella i la van portar en processó per carrers i places de la vila. Tothom li demanava amb gran estima i devoció que els fes més lleugera aquella terrible sequera.

Aquell any que se’ls havia presentat tan sec i difícil, amb una bona pluja la collita potser no seria tan magra i els camps estarien més ben preparats per ser sembrats i ser més fèrtils l’altre any.

El sant va escoltar les pregàries dels vilatans. I al cap d’uns quants dies va ploure per tot el terme. Però va ser un xàfec tan formidable que una part de la collita es va malmetre i l’altra part es va perdre del tot.

Els alionencs, furiosos per tot el mal que els havia fet una pluja que havia inundat totes les seves terres, en van fer responsable el sant.

—¡Mecagondena! ¿Aixins és com s’ajuda’l nostro sant? ¡Més valdria ballar amb lo dimoni!

I tots estaven tan emprenyats pel mal que el sant els havia fet que, encegats, en van agafar la imatge i la van llançar a una bassa.

I des d’aquell dia els pobles veïns van començar a escampar dites com aquesta: “Alió, gent de poca devoció”, que fa referència a la poca paciència que els alionencs van tenir amb un sant que, havent-los volgut ajudar, els havia acabat fent enfadar.

Ruben Clua (El Vallenc)

"""

En coneixeu d'altres versions i posibles origens?